27.1.26 - No comments

EL JO QUE SOC ARA


El jo que soc ara és un ésser estrany,
ja no és el que era ni tampoc qui serà
si tot continua més temps endavant.
Entre els dos períodes i l'actual
el jo que soc ara té un nexe en comú
entre l'abans i el després, i fins i tot en l'ara;
segueix sense entendre res de les coses que passen
diguéssim que en general, sense entrar en més detalls
El jo que soc ara se sent esgotat d'escoltar bajanades
com se sentia el d'abans i se sentirà el de demà.
No n'hi ha prou d'intentar donar-li un sentit a ta vida
si la resta continua igual de cega i embogida
El jo que soc ara se sent decebut, traït i diguem-ho clar,
perdut dins esquemes que no entén
envoltat de maltempsades, sense ganes de lluitar
amb les veles plegades i la barca a la deriva.
El jo que soc ara, sense mapes ni brúixola
i a punt de naufragar, deixarà a l'atzar la seva sort,
i si la barca s'enfonsa malgrat el perill evident
ni tan sols farà l'esforç mínim i recomanable,
                           de per salvar-se, 
                                                           nedar.

.

22.1.26 - No comments

IMPUNEMENT


Més enllà de l'ampit
de la meva finestra 
la tarda s'encalma,
l'entorn m'és hostil.

Hi ha dies en què l'exterior
fora del recer de casa,
envaeix impunement
el meu territori íntim.

22.1.26 - No comments

TOT ESDEVÉ CLAR


De mica en mica, tot esdevé clar,
el sol s'obre pas enmig del brancatge
il·luminant el camí que tinc davant.
El bosc s'aixeca adormit encara,
i s'espolsa la són i les llavors;
mandrós deixa que els ocells
despertin tothom amb els seus trins
cridant a l'ordre:
......................- a esmorzar!, a esmorzar! -
Unes boires matineres intenten
esguerrar el quadre, però el sol
tossut, les traspassa i acoloreix,
el paisatge on suara estava jo.
Camí amunt, un soroll de frescor
m'indica s'apropa el riu,
lleugera calitja es desprèn
de l'aigua que mandrosa avança,
per anar sense pressa cap la mar.
I mica en mica tot ha esdevingut clar
i ha començat un nou dia,
diferent del d'ahir i del de demà.
La bellesa fràgil de la natura
ha renovat de bell nou,
el ritual de cada dia al matí.
Hom ho contempla astorat,
com qui ho veu per primer cop.
Viure és contemplar, i contemplar,
és admirar la bellesa, robada
impunement a la natura.
Jo en sóc el lladre,
acabo de confessar,
més no em denuncieu,
no us farien cas, la llei
no té previst acusar ningú,
...............pel fet d'estar,
................ .. cobejós de cel i terra.




20.1.26 - No comments

EL JARDÍ DE NINGÚ

A través de les copes
dels arbres del bosc
hem baixat fins a terra,
l'aire ja no alça les onades
sobre els nostres caps.
Toquem el terra.
Trepitgem el terra.
Aquí hi ha una tanca,
del jardí de ningú.
Molt a prop,
algú està tallant roses.


 un poema de Karl Wolfovitz

19.1.26 - No comments

LA BOIRA










S'apropa la boira,
mentre cau una pluja fina 
que espurneja les flors dels ametllers.
Un tímid raig de sol que es filtra
entre boires i boira 
envernissa la línia del paisatge,
i les gotes diminutes reverberen
en rebre el contacte amorós de la llum.
Sota el porxo de la masia abandonada
observo la posada en escena
d'aquesta natura de la que en soc hereu
i em meravello de quanta bellesa
pot reflectir davant els ulls
d'un mal fill que poc la cuita
però que molt l'estima.

18.1.26 - No comments

SURT AL CARRER


                 Surt al carrer i camina,
                  a poc a poc, lentament,
                 deixa que els ulls llisquin
                 atrapant el paisatge,
                 guarda'l a la retina
                 com un nou tresor.
                 Observa la gent
                 arbres i edificis
                 tot quan et complagui.
                 Mai és igual,
                 sempre hi ha sorpreses
                 coses per descobrir,
                 mirades complaents,
                 racons ignorats, i bada
                 que noble és l'art de badar.
                 I si tens dubtes, t'ajups,
                 i simula cordar-te les sabates.
                Veuràs el món
                amb ulls d'infant.

18.1.26 - No comments

ARA T'EN VAS


       Ara te'n vas filant frases,
       ara puges com el fil d'un globus,  
       més i més amunt,
       a través de branques i fulles,
       fora del meu abast.
       Ara fas el ronso,
       m'estires el camal,
       mentre t'escapes de mi.
       Aquí hi ha el jardí,
       aquí hi ha el camí,
       aquí estic jo al bell mig del camí,
       gronxant pètals de flors marcides,
       mentre tu t'allunyes.
       Ara te n'has anat
       lentament, subtilment,
       per no tornar.
                                     

7.1.26 - No comments

L'HOME SENSE ELL MATEIX


Vaig pel camí gelat,
entre la boira del matí
llums i clarors, silenci,
no surt fum de la xemeneia
d'una masia dels voltants
ni hi ha pagesos cremant rostois.
     
     Un home sense ell mateix
     camina davant meu,
     fuma una cigarreta i el posat
     cap-cot és d'abatiment.
     L'avenço i em giro per dir-li
                                 . - bon dia -

Contesta quelcom que no entenc,
i m'adono que els seus ulls brillen,
està plorant. No dic res i segueixo,
cal respectar el seu dolor
i la seva intimitat.

     L'home sense ell mateix
     es va quedant enrere, 
     em giro i ja no el veig, 
     ha desaparegut del paisatge,
     que estrany  - em dic -
     Potser és que aquest home
     no és un altre, sinó que soc jo
     l'home sense ell mateix.


29.12.25 - 4 comments

SOLEDAT ESCOLLIDA


Hi ha un instant, mínim com el batec d’una fulla, en què el silenci deixa de pesar i comença a respirar.

Un instant en què el buit ja no és buit, si no espai obert, cambra sense parets on el temps s’asseu sense pressa.

Allí, on no hi ha horaris ni mirades que reclamin, l’ànima es treu les sabates i descansa.

I descobreix que no necessita res més, que la companyia més antiga —ella mateixa— ha tornat a casa.

És llavors, en aquest precís moment, quan la soledat muda de pell, i esdevé solitud.

No absència, si no presència plena. No desert, si no llar.

Una llar sense sostre, sense claus, sense expectatives. Un lloc on ser és suficient.

25.12.25 - No comments

NADAL 2025










Altra volta Nadal
em cau de nou a sobre,
sense possibilitat real
d'escapolir-me'n il·lès.
Maldaré doncs a l'aguait
envoltat de molta gent
contenta i esvalotada.
Riuré i bromejaré alhora
bramant com borinot
empatxat de cava
pinyons, rostit, torrons,
i l'escudella que no falti,
i brindaré amb tothom
vanament desitjós d'allò
que aquest dia es proclama
com a desig en general:
pau amor i felicitat,
i la salut que no hi falti
que l'endemà és Sant Esteve
i torna la fartanera.
Després en acabar l'any
en sol començar un altre,
però tot continua igual,
i cada mes de desembre
ensopego any rere any,
amb la xacra lamentable
de les festes de Nadal.

BON NADAL!

*

24.12.25 - 2 comments

LA PUERTA

 Ábrenos ya la puerta y veremos los vergeles,

Beberemos de sus aguas frías que aún conservan la huella de la luna.
El largo camino arde hostil a los extraños.
A ciegas erramos sin encontrar el lugar.

Agobiados por la sed, queremos ver las flores.
Esperando y sufriendo, henos por fin aquí delante de la puerta.
A golpes la abatiremos, si es preciso.
Golpeamos y empujamos, pero es demasiado firme.

Solo nos queda languidecer, esperar y mirar en vano.
Contemplamos la puerta, cerrada, inconmovible.
Fijamos en ella nuestros ojos, llorando bajo el tormento;
Sin dejar de mirar la puerta, el peso del tiempo nos abruma.

La puerta está ante nosotros; ¿de qué nos sirve querer?
Mejor marcharse y abandonar toda esperanza.
No entraremos jamás. Cansados estamos de verla…
La puerta, al abrirse, dejó pasar tanto silencio…

Ni flores ni jardines suntuosos;
Tan sólo el espacio inmenso donde están el vacío y la luz,
Se hizo de súbito presente y colmó el corazón,
Lavando los ojos casi ciegos por el polvo.

Simone Weil - en Pensées sans ordre concernant l'amour de Dieu, 1962, descontexto.blogspot.com.

28.11.25 - No comments

ESPERANT ALS BÀRBARS - KAVAFIS

 

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l’Emperador se’ns ha llevat tan d’hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l’hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d’ells s’espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s’han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s’ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se’n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Subscriure's a: Comentaris (Atom)