23.9.25 - 1 comment

TOT L'ENYOR DE DEMÀ

















Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
—Demà m'aixecaré      potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluents de claror,
i unes tanques amb flors
 sota el sol,
sota la lluna al vespre;

i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,

i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
 i els baixa
    tot corrent. [...]

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.

 I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.

 I vosaltres         amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.

Si no em puc aixecar
 mai més,
heus aquí el que m'espera:
—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Tot l'enyor de demà
Autor: Joan Salvat - Papasseit

16.9.25 - No comments

DESDE LA TORRE


Desde la torre
en la que me imagino farero, 
la ciudad templa sus sombras oscuras 
en aterciopelada mirada
de confortable ensimismamiento. 

En las alturas se visualiza
el ir y venir de urgencias removidas, 
como agitación artificiosa 
que no conduce al núcleo vivencial
y sí al extrarradio de uno mismo. 

A veces el día 
despierta su luz entre bostezos y dudas 
que se transmiten a los ciudadanos; 
la aurora parece eternizarse 
y posiblemente también los remolones 
que hacen estiramientos antes de ir al baño. 

Es tiempo de indecisión y de demoras,
de lavar las heridas y plantar cara 
como quien se reviste de aguerrida celada; 
la luz de la mañana es un venablo 
que cruza el cielo y atraviesa los sueños 
de quienes se desangrarán a lo largo del día
 o se vivifican curtidos en la zozobra. 

13.9.25 - No comments

AIGÚES EN EL VIDRE


De vegades segons com poso els ulls
En passar el ciclista amb les paneres
Se li pleguen les rodes com ulleres
Només el temps de decantar els ulls     

A mitja tarda arriba el capellà
Amic de l’estorer vermell de cara
Com cada tarda m’ha esguardat Suara
La minyona em portava el berenar
Com ahir i com demà...

Quan fan ombres xineses les botigues
La meva mare em dona el cartipàs
I vaig il·luminant postals antigues
Sota la llum groga del gas...


"Aigües en el vidre" Carles Sindreu


1.8.25 - No comments

BARCELONA I JO


Mil perfums i mil colors
diu que té Barcelona
el noi del Poble Sec
el veí d'en Jaume Sisa,
Juanito per sa mare.
Barcelona és bona
si la bossa sona 
tant si sona com si no,
que bonica és Barcelona.
Prou de tòpics, ja està bé
que queda el vers carrincló,
Barcelona és moltes coses
tantes com un milió.

 Ciutat comtal cosmopolita
i provinciana també
petita i alhora molt gran
amb la font de Canaletes
lluitant amb la de Vilafant.
Les Rambles,  el Paral·lel
Nazario, Ocaña, la Maña, la Moños, 
Alady i més gent de varietés, 
d'una Barcelona canalla que ja no ho és.
Escamilla, Escamillo i el Gran Gilbert.
La Boqueria, el Juanito, Montjuic i el Tibidado
gomas y lavajes, en el Raval salvatge,
La Central, negra i criminal.

 La plaça de Catalunya, 
el Corte Inglés, les Rambles,
el Barça, la Damm, l'Europa
i l'Espanyol de Cornellà, que
això sí que els fa enfadar,
però els ho dic amb carinyo
i un xic de sornegueria. 
Barcelona té poder
cantava el gran Peret, el Gato 
la lloava rumbejant
amb una Dharma triomfant.
Caballé i Freddy el 92
tot no arribar-hi un dels dos.

 Atletas, bajen del escenario
clamava la veu de tro.
En Pasqual en fou l'artífex
de la gran transformació
d'una ciutat provinciana
en un pol d'atracció
de turistes delerosos
de visitar la ciutat,
amb la Sagrada Família
que ja està a punt d'acabar,
i el parc temàtic d'en Gaudí,
Casa Batlló, Casa Milà, el Parc Güell
i els fanals de la Plaça real.

 La Catedral, l'ajuntament i Can Garlanda,
el casc antic, que no ho és tant.
El port Olímpic i l'estàtua de Colón
les 'golondrines' i el port, 
Kubala, Johann, Messi i en Pep  
quan ho guanyaven tot.
Barcelona és tantes coses, 
que sent com sembla petita
és una ciutat molt gran,
que va de la riba de la Mediterrània
fins la muntanya de Montserrat.

 Aquesta és la meva Barcelona
la ciutat que tant m'estimo i
                               que tant he estimat.

                         
                             *     *     *

25.6.25 - No comments

A UN VIEJO PÚGIL (Jorge Teillier)


Revistas color sepia, programas de matches estelares,

el par de guantes firmados por el Presidente
cuando ganó el Campeonato
colgados junto al retrato de la Difunta
lo hacen buscar la gloria del Álbum amarillento
y mientras hierve el agua en el anafe
va recordando la cara del público y sus rivales
a quienes el tiempo les ha contado diez.

La tarde cuelga frente a su ventana
como una raída y sucia bata de combate,
y él vuelve a bailotear en el ring,
siente ovaciones en la tarde muerta.

No crean que está solo
mientras prepara el café
y hace guantes frente al espejo
que le muestra su nariz rota y sus orejas de coliflor.

Todas las tardes regresan sus admiradores
que en la estación se empujan para llevarlo en hombros
a la vuelta de su gira triunfal
y lo dejan en la primavera del césped de pez—castilla
donde —como le prometió a su madre—
sueña que ha esquivado —sin despeinarse— los golpes del olvido.


25.6.25 - 2 comments

EL BOSC CREMAT


    El bosc ha desaparegut
      la terra és d'una grisor
      que fins i tot fa basarda
      i els troncs dels arbres contemplen
      impàvids la desfeta.
      No hi ha sorolls ni ocells
      que cantin de matinada,
      esquirols ni res que s'assembli a la vida.
      Comencen tímidament a créixer
      les primeres herbotes i algun arbre
      que tímidament rebrota.
      El bosc cremat, gris sense ombra
      presenta algun indici de nou
      de què es renova la vida.
      
                A la tardor s'hi faran bolets.

18.6.25 - No comments

NUESTRA CARENCIA


Si el universo avanza 
hacia su desintegración 
si el tiempo es hambre y el espacio es frío 
nuestra carencia no tiene remedio 
nuestra carencia es el remedio 
porque no es nuestra porque no 
                                                    somos 
más que agua aprisionada 
                                              un cuerpo 
sometido a la gravedad 
a las leyes 
de la entropía 
maneras de representar el infierno  de ser materia y no poseer 
más que una imagen. 


«Nuestra carencia», de Micaela Paredes
en Propétides, Editorial Devenir, 2024 
por Villavicencio -descontexto.

17.6.25 - No comments

FANTASMES ERRANTS


deixeu-me morir així .
les branques tenen músculs
       turons s'aixequen
el núvol s'aboca
         en una tassa
.
al bosc
han menjat els senglars
estan confortablement calents
i somnolents
.
cada clar està gravat
  en una pantalla que porto
enrotllada com una tela
           al cap
.
un llençol
             estès sobre
               els ulls dels morts
exclou la mirada del món
a la tela
    desenrotllada
mentre segueixo el seu rastre
      al bosc que vaig conèixer.

Baudelaire va ser un dels primers que van donar un nom 
en descriure el desarrelament de les noves masses urbanes.

 "... com fantasmes errants sense sostre
obstinadament es lamenten. "



Pàgines de la ferida, John Berger

6.6.25 - No comments

EL MEU TEMPS














No el sento del tot meu, el meu temps
diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar en l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
 - que em faig fa ja massa -,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès sé que hi són
però no les trobo, 
potser perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.

                                 

1.5.25 - No comments

COBEJÓS DE CEL I TERRA


De mica en mica, tot esdevé clar,
el sol s'obre pas enmig del brancatge
il·luminant el camí que tinc davant.
El bosc s'aixeca adormit encara,
i s'espolsa la són i les llavors;
mandrós deixa que els ocells
despertin tothom amb els seus trins
mentre criden a l'ordre:
......................- a esmorzar!, a esmorzar! -
Unes boires matineres intenten
esguerrar el quadre, però el sol
tossut, les traspassa i acoloreix,
el paisatge on suara estava jo.
Camí amunt, un soroll de frescor
m'indica que m'apropo el riu,
lleugera calitja es desprèn
de l'aigua que mandrosa avança,
per anar sense pressa cap a la mar.
De mica en mica tot ha esdevingut clar
i ha començat un nou dia,
diferent del d'ahir i del de demà.
La bellesa fràgil de la natura
ha renovat de bell nou,
el ritual de cada dia al matí.
Hom ho contempla astorat,
com qui ho veu per primer cop.
Viure és contemplar, i contemplar,
és admirar la bellesa, robada
impunement a la natura.
Jo en soc el lladre,
acabo de confessar,
més no em denuncieu,
no us farien cas, la llei
no té previst acusar ningú,
...............pel fet d'estar
................     ccobejós de cel i terra.


25.4.25 - 1 comment

TERCER MON















Des de la seguretat del recer de casa
contemplo aquest món esvalotat.
De veres voldria intentar arreglar
moltes d'aquelles coses que no m'agraden,
però és feina molt feixuga i poc agraïda,
que necessita de moltes complicitats
i qui més qui menys no està per la labor.
És molt més fàcil pontificar, si pot ser
amb la panxa plena i una cervesa a la mà,
tranquil·litzar la consciència amb quotes
que mensualment et carrega el banc,
divagar perdut en mig de paraules buides
i algun que altre eufemisme. Justificar
aquesta mancança amb mitges veritats
excuses de mal pagador, o amagar
el cap sota l'ala qual un estruç covard,
donant la culpa als altres, per suposat.
Suara ha mort algú en algun lloc
d'una mort que no l'hi pertocava
no te rostre, nom, raça ni edat
probablement hauria estat possible
si fóssim més conscients, evitar-ho,
tot i que maulauradament no ha estat així.
Al tercer món, li hem posat més,
bastant més que un doble vidre,
tones i tones de cinisme i indiferència
salpebrades de barra i comoditat.

16.4.25 - No comments

NAGÚ, DE GHASSAN KANAFANI

 


Desearía que los niños no murieran. 
Desearía que fueran elevados temporalmente 
a los cielos hasta que termine la guerra.

Entonces regresarían sanos y salvos a casa, 
y cuando sus padres les preguntaran, 
¿Dónde estuvieron?, ellos dirían, 
Estábamos jugando entre las nubes.

Subscriure's a: Comentaris (Atom)