ESPERANÇA
El teu adeu sobtat
a l'adeu de qui se'n va
sense ganes de retorn.
No m'ha sorprès,
la fugida, per anunciada
i no calien paraules
Sé que no tornaràs mai més,
de fet, tampoc t'esperaré,
sabré sobreviure a tu,
a viure sense tu,
... esperança.
PRESENT
LA BOIRA DE L'OBLIT
en la boira de l'oblit
malgrat el pas del temps.
Recordar, evocar el passat
es tenir consciència del que s'ha fet
amb els encerts i errors que
a tots ens acompanyen,
sense passar factura ni passar comptes
que a un mateix no se sol fer
ni es porta gaire,
potser perquè a ningú li convé
comesos i sovint no admesos,
que malgrat tot l'acompanyen
i que es poden diluir però no oblidar.
Viure és aprendre a conviure
*
CANCIÒN DEL EMIGRADO
En ciudades ajenas venimos al mundo
y las llamamos patria, más breve es
el tiempo concedido para admirar sus muros y sus torres.
Caminamos de este a oeste, ante nosotros rueda
el gran aro del sol
ardiente, a través del cual, como en el circo,
salta ágilmente un león domado. En ciudades extrañas
contemplamos las obras de viejos maestros
y, sin asombro, en añejos cuadros vemos
nuestros propios rostros. Habíamos existido
antes, e incluso conocíamos el sufrimiento,
nos faltaban tan solo las palabras. En la iglesia
ortodoxa de París, los últimos rusos blancos,
encanecidos, rezan a Dios, varios lustros
más joven que ellos y, como ellos,
impotente. En ciudades ajenas
permaneceremos, como los árboles, como las piedras.
Adam Zagajewski
CUANDO CAE UN MISIL
ENVESTIDES DE L'OBLIT
la pluja que envernissa les pruneres.
Vas tenir un pare i una mare joves.
Com una nina et vas gelant dins meu
i el temps vol, amb més força cada dia,
fer-me creure que mai has existit.
Les pruneres en flor, com noies mortes,
no volen dir-me quina ets tu en la boira
què ara és la teva casa. La pluja va deixant,
resseguint cada branca, fileres de llàgrimes:
el vell que tu no hauràs de veure mai
mira al voltant i dirigeix al temps
un dolorós somriure de venjança.
Joan Margarit
COBEJÓS DE CEL I TERRA
NO HE DESITJAT MAI CAP COS COM EL TEU
DEIXADESA
se'n conserva malmesa la façana.
Dins hi viuen uns quants desheretats
envoltats de sordidesa i ampolles d'aigua buides
d'aquelles de cinc litres, escampades
pel terra brut ple de deixalles
ferralla i altres fòtils de tercera mà,
que han recollit ni ells saben perquè.
M'ha sorprès tanta deixadesa
d'una gent que ho ha perdut tot,
fins i tot la mínima dignitat
de mantenir el seu entorn
VIDA AL CARRER
i també el de la plaça,
mon univers era tan gran
que no m'hi cabia a casa
tot el sant dia jugant,
en un carrer ple de fang
llevat del temps d'escola
a futbol, xapes cuit i amagar
la xarranca i altres jocs.
Era la vida al carrer,
de mainada enjogassada
entre bassal i bassal,
sense tenir por de res
ni cap necessitat real
d’estar sempre vigilada.
FELICIDAD
Pregunté a profesores que enseñan el sentido de la vida qué es la felicidad.
Y visité a famosos gerentes que dirigen a millares de trabajadores.
Todos meneaban la cabeza y sonreían como si yo tratara de burlarme de ellos.
Y después, una tarde de domingo, me iba paseando por la orilla del río Desplaines
y vi un gran grupo de húngaros bajo los árboles con sus mujeres y sus hijos
y un sifón de cerveza y acordeón.
Carl Sandburg en Antología de la poesía norteamericana, 2018
Edición de Ernesto Cardenal y José Coronel Urtecho
Descontexto Editores